Els meus genials predecessors 3

El tercer volum de l'extraordinària obra de Garry Kasparov té per objecte a Tigran Petrosian i Boris Spassky.

Galopaven els convulsos anys seixanta quan un sord genial, com Beethoven, ens va recordar que la bellesa dels escacs no només es troba en els sacrificis romàntics. Moltes partides de Tigran Petrosian impressionen perquè un fil melòdic uneix els moviments fins al desenllaç, gairebé sempre elegant. Tot i que el armeni solia escoltar Txaikovski abans dels seus duels, un altre campió del món, Mikhaïl Tal, va comparar el seu art amb el de Liszt, potser per la gran complexitat que els uneix: les sonates per a piano de l'hongarès són tan difícils d'interpretar com les subtils maniobres de Petrosian.

Intents per l'esquerra per llançar-se per la dreta, lliuraments de material a llarg termini i profilaxi prèvies fins i tot al pensament del rival defineixen un geni, injustament etiquetatge per les seves empats sense lluita. Una cosa semblant passa amb el seu successor, Boris Spassky, a qui podem comparar amb Mozart per l'immens talent de tots dos, si bé l'austríac era hiperactiu i el exsoviètic, avui francès, un mestre de la vagància. No obstant això, i tot i que gairebé sempre parlem d'ell com un actor secundari de la gran pel·lícula de Bobby Fischer, Spassky és un dels grans de la història, el desè campió del món, amb tot el mèrit. La seva obra i la de Petrosian poden escoltar-se en aquest llibre sota la meravellosa batuta de Gary Kasparov, que a més fa justícia amb quatre que no van ser campions però sí virtuosos: Gligoric, Polugaievsky, Portisch i Stein, els teloners de luxe d'un concert magistral.